NO VULL SER ENTERRAT A CAP CEMENTIRI

Hi ha factors de la globalització que ningú pot aturar, com ara que d’aquí a uns anys tothom acabe portant una peça de vestir fabricada a la Xina, són les lleis del comerç. Fins i tot pot arribar un moment en què els tallers de confecció locals pleguen empesos per la competència asiàtica. És l’orientalització. Hi ha altres efectes de la globalització, en canvi, que són més propers i casolans. Els de la substitució lingüística que pateixen la majoria de dialectes (entre ells els tortosí) empesos per la força dels mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió....) i, sobretot, pel sector editorial (llibres de text, contes...), i el pes de l’escola i el paper dels mestres.

Més d’una vegada (n’he perdut el compte) m’han demanat si tal o tal altra paraula està ben dita o pot dir-se i si és correcte (correcte???). I com més hi penso, més pena sento. Tothom sap que una de les forces de la llengua és la seua diversitat lingüística i dialectal. Això, per simplificar-ho, no vol dir res més que la força del català resideix en la riquesa de les seues variants dialectals. Entre elles el tortosí. Un cop tenim clar quin ha de ser el nostre dialecte de referència, hi ha encara un parell d’aspectes que caldria tenir en compte: segons si parlem d’un text escrit o oral i de quins siguen els destinataris, el nostre grau de formalitat serà un o altre (no parlarem de la mateixa manera a un fill que davant d’una sala en un acte públic). De fet, però, allò que busquem quan volem comunicar alguna cosa és que el receptor entengue el missatge. I si resulta que tenim clar quins són els destinataris i el mitjà, farem servir unes paraules o altres.

Des de sempre m’han ensenyat allò dels orígens i la identitat (sí, allò del Raimon), i veritablement és un fet que sempre m’ha inquietat. Més enllà de la transformació que imposa el temps i que s’acaben perdent paraules perquè ja no se’n fa ús i n’arriben de noves, allò que m’amoïna és la substitució que a nivell “local” s’està produint per la creixent orientalització de moltes paraules i expressions pròpies del nostre parlar, bandejant tot d’una formes que mai haurien de desaparèixer si no ho volem acabar perdent tot. De cadups, nàqueres i matxos n’hi ha ben pocs, com a mínim en funcionament. Ara bé, hi ha tota una producció de textos (escrits i orals) que són d’un àmbit prou local perquè no haguem de recórrer a expressions d’altres dialectes.

Des del mateix butlletí, el full parroquial, el llibre de Festes Majors, presentacions d’actes, representacions artístiques, les notes i comunicats de les associacions locals fins als pregons o la retolació tot són, si fa no fa, textos que tenen un destinatari comú: els ciutadans de Masdenverge. Per tant, ja som al cap del carrer, tenim els textos, i els destinataris.

Tant a l’escola (poc, perquè recordo tenir 11 anys quan vaig tindre a les mans el meu primer llibre en català –ai, Faristol!-), com a l’institut, com més tard a la universitat, van ensenyar-me allò del mirall i l’espill, del blat de moro, del panís i la dacsa, del roig i el vermell. Van ensenyar-me que totes estes paraules formaven part de la mateixa llengua, que totes eren perfectament correctes i que segons de quina zona geogràfica es tractés, se n’usava una o altra. Que tot plegat, la riquesa que tenim (teníem?!) és justament esta, la de la diversitat. I que cap era més “correcta” que una altra. Només s’havia de tenir clar l’àmbit geogràfic, el tipus de text i el destinatari.

Molts pares i mares arriben a patir una certa angoixa perquè allò que sempre han dit, ara arriben els xiquets i xiquetes de l’escola, o quan obren un conte, i els diuen que no s’ha de dir així sinó que s’ha de dir d’una altra manera. Quins maldecaps! Ara els xiquests i xiquetes de sempre han esdevinguts nens i nenes; a les amanides ja no es poden posar carlotes ni tomates sinó pastanagues i tomàquets; les bajoques són més bones si són mongetes (tendres, per cert); els jóvens només volen ser joves; la caputxeta roja s’ha tornat vermella (i que li passa a la Creu Roja, i a la Plaça Roja de Moscou??), els xiquets s’han desfet dels joguets i juguen en joguines perquè encara són menuts o xicotets (perdó, hauria de dir petits, com els Petit Suiss??), als morts (pobres ells) ja no els enterren al cementeri de tota la vida, ara van al cementiri (entrant, des d’Amposta, a mà dreta), les truites d’espàrics se pugen si no les fem d’espàrrecs; els xiquets ja no estudien a la mateixa escola que anàvem natros (nosaltres, mosatros, naltres, naltri...), perquè ara a quint o sext no n’hi ha, de xiquets, tots fan cinquè i sisè; les massanes s’han podrit perquè la princesa –molt refinada ella- només pot mossegar pomes perquè li cauran les dents; els caragols han perdut una lletra a (cargols) i la frígola se l’ha guanyada (farigola); les bruixes ja no volen en granera ni agranen, ara que s’han fet modernes van en escombra i escombren tot el que poden; els xiquets de la meua classe han esdevingut els nens de la meva classe (quin horror, una classe sense xiquets ni xiquetes!!); els polps ara són pops; els llangustos, saltamartins; els calcetins, mitjons; l’Ajuntament del poble, la Casa de la Vila (vila: població que, sense tenir el títol de ciutat, té algun privilegi o dimensions suficients per a distingir-se dels pobles)... Bé, la llista podria acabar sent massa avorrida i crec que queda clar que la substitució de la qual parlo no és fictícia.

Tot i això, no tot són males notícies. Encara som (érem?) a temps de redreçar una mica la situació. De quina manera? Tornant una mica enrere i tenint una mica de cura en la transmissió. Hi ha la ràdio, el butlletí, els pregons, els bans, els anuncis, els programes d’actes festius... i la necessitat de no allunyar-nos de la gent. Segurament, si algú parla en masdenvergenc, l’entendrem molt millor que en figuerenc. Per tant, queda clar que allò que volem quan comuniquem alguna cosa és que la gent que ho rep tingue la sensació de trobar-se davant de la seua pròpia llengua. Només caldria que tots els que produïm textos (orals i escrits) tinguéssem una mica clar que estem perdent part de la nostra identitat i, malaguanyat, allò que encara és pitjor, que arribem a sentir la nostra pròpia parla com a inferior davant de l’orientalització.

Si més no, m’agradaria poder algun dia, de visita (abans que hi aterre algun helicòpter), tornar al cementeri per fer una volta i sentir que, a més dels enterrats, hi ha més gent que parla com jo.